B

B

diumenge, 7 de juny del 2020

A BÀRCINO, DE MARIA CARME ROCA


El meu amor i la meva passió per Roma, la seva història i cultura, va néixer quan vaig estudiar Dret Romà, vaig descobrir una civilització extraordinària i que des d’aquell moment no ha deixat d’inspirar la meva vida.

Però el meu interès per la Barcelona Romana va néixer quan vaig llegir la primera novel·la de Maria Carme RocaBàrcino. Coneixia la Barcelona gòtica, la modernista, la dels jocs olímpics, però la romana es reduïa a contemplar les seves muralles i prou.

Llegint Bàrcino vaig descobrir una visió nova de la ciutat, els seus orígens –una colònia fundada per August-, la seva història i uns personatges que la van habitar i que van fer d’ella el que és avui, una gran metròpoli. A partir d’aquest moment em vaig informar, llegir tot el que queia en les meves mans i recórrer tots els indrets romans de la ciutat, fins al punt que des d’Arraona Romana vam començar a organitzar visites guiades a la Barcelona Romana, a la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Això he d'agrair a la Maria Carme Roca

Més endavant i desprès de conèixer-la i presentar-li el seu llibre a Sabadell, li vaig dir diverses vegades que havia de tornar a escriure sobre el món romà, sobre Bàrcino i els seus habitants.

Quina alegria quan es va posar en contacte amb nosaltres i ens va comunicar que havia tornat a escriure una novel·la sobre la Barcelona romana.

Quan vaig tenir el llibre a les meves mans no vaig trigar ni un minut en començar a llegir-lo. I la seva lectura no solament ha complert les meves expectatives sinó que les ha superades amb escreix.

Però A Bàrcino va més enllà d’una novel·la que ens relata una història, una intriga que, encara que és una història autònoma, neix i té els seus orígens en els personatges que ja vam conèixer a Bàrcino.

Si el llibre ens expliqués només aquesta intriga, ja per si sol seria una bona novel·la, però el que la fa excel·lir és que és un veritable retrat de la dona romana. És la història i les vivències d’una patrícia romana en un món d’homes, i la seva lluita per fer-se un lloc en aquest món, i poder competir amb ells d’igual a igual.

Estem davant la història d’una dona, descrita per un altre dona, que és qui millor pot conèixer el seu pensament i les seves dificultats per sobreviure en el dia a dia d’una època difícil.
L'autora: Maria Carme Roca

La protagonista, la Minícia Fausta, ens atrapa i ens fascina des del primer moment, i ens fa partícips de la seva vida i les seves experiències. L’autora ens permet que l’acompanyem des de la seva infantesa fins quan ja és gran, i ens convertim en un membre més de la seva família; i ens l’arribem a estimar com si fos la nostra filla, germana, esposa o mare. I aquí el gran mèrit de la novel·la.

La dona romana, com en general la dona al llarg de la història, en un món d’homes, no ho tenia fàcil. El seu domini era la domus, la seva llar, sempre portes  endins, però la lluita per sortir, per tenir un paper públic important, això ja era més difícil. Poques dones romanes coneixem que hagin transcendit, i no sempre pels millor motius, però quasi mai sabem de la seva vida del dia a dia, i del seu pensament, inquietuds i dificultats per viure –i sobreviure- en un món d’homes.

I la Minicia Fausta és una lluitadora, que en cap moment es rendeix i accepta una condició subordinada. Lluita per ser ella mateixa.

La Maria Carme Roca ha escrit una excel·lent novel·la, molt ben documentada i  didàctica que, a qui no coneixia el món romà, segur que a partir de la seva lectura desitjarà saber més, i als que ja som uns addictes, ens referma que aquesta va ser, amb les seves llums i ombres, la millor de les cultures que s’han donat, i de la qual nosaltres tenim el privilegi de ser els seus hereus directes.

Francesc Sánchez



Amb gairebé vint-i-cinc anys, la Minícia pateix el rebuig del seu par, Luci Minici Natal Quadroni Ver. El motiu: quan era molt jove, la Minicia havia estat amant d’en Teseu, l’home que va mortificar la vida del noble Minici i que, precisament, va morir lluitant contra ell. A l’afront s’hi suma un gran secret que la marcarà per sempre. Desconcertada i dolguda, seguirà, però, amb la seva vida: la passió per les curses de quadrigues i l’escriptura, l’amistat amb l’emperador Marc Aureli i l’emperadriu Faustina, la curiosa relació amb el seu marit Cneu, la complicitat amb el seu esclau Erasmius, l’entesa passional amb el centurió Luci Cecili Optat. Al hora, la Minícia intentarà recuperar l’estima del seu pare i trobar la persona que s’encarrega de complir una venjança, que no l’afecta només a ella i la seva família, sinó a tot l’imperi.



diumenge, 18 de febrer del 2018

Es concedeix el premi Ciutat de Barcelona 2017, dins la categoria d’Història, a Alessandro Ravotto per la seva investigació sobre la muralla romana de Barcelona




El premi, intitulat a Agustí Duran i Sanpere, se li concedeix per la seva investigació sobre la muralla romana de Barcelona, en el marc de la tesi doctoral dirigida per la doctora Isabel Rodà i defensada en la UAB.

El jurat, integrat per Francesc Vilanova (president), Esther Pino, Marina Picazo, Josep Maria Salrach, i Maria del Carme Riu, considera que “és una recerca molt sòlida, feta amb metodologia moderna (…) i és també una síntesi excel·lent de totes les recerques arqueològiques i documentals sobre la qüestió”.

És la primera vegada, en els gairebé 70 anys de tradició d’aquest premi, que el guardó s’atorga a una investigació d’Història antiga.

La tesi del Dr. Ravotto profunditza en el coneixement del monument romà més imponent de la ciutat, un dels exemples de fortificacions més significatius i millor conservats a les províncies occidentals.

El recinte va ser construït, seguint esquemes típicament itàlics, en el mateix moment de la fundació urbana – cap al canvi d’era – i va ser objecte d’una monumental reforma cap a finals del segle III, en un moment de malestar generalitzat a tot el Mediterrani.

Entre els aspectes més destacats de la investigació hi consten el tractament de la fase augustal del recinte, fins ara poc coneguda, i la solució d’alguns punts problemàtics de la gran reforma baix imperial, com ara el de la seva cronologia.





diumenge, 15 de maig del 2016

RESTES DE LA MURALLA ROMANA AL CARRER AVINYÓ, 19 DE BARCINO





Es troben a la seu de l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore (AEEF) i només es poden visitar entre setmana i fent una reserva prèvia.

El més interessant de la visita d'aquesta part de les muralles, és que és l'únic lloc on es poden contemplar simultàniament la primera muralla construïda al final del segle I abans de la nostra era i la construïda a finals del segle III de la nostra era.

La visita es realitza travessant un passadís entre les dues muralles, que antigament estava reomplerta de divers material de runa i que feien més fortes les defenses, i permet accedir a les torres 52 i 53.

Es poden veure, de forma simultània, els dos sistemes constructius utilitzats, l'opus vittatum, amb pedres de mida petita per la muralla fundacional i l'opus quadratum, carreus grans, per la muralla del segle III.



diumenge, 15 de novembre del 2015

UNA APROXIMACIÒ A LA HISTÒRIA I A L'ARQUEOLOGIA DE BARCINO PER JOAN SANTACANA





Gravat antic que mostra les primeres troballes romanes de Barcelona (Centre Civic Pati Llimona. Foto JSM)



Els professors Victor Revilla i Joan Santacana són els autors d’una magnífica obra Catalunya romana, i de la qual, aquest darrer, ha publicat en el seu bloc Didàctica del Patrimoni Cultural la part dedicada a la història i arqueologia de Barcino:


Barcino en la historiografia.

La historiografia catalana de les darreries del segle XIX es va concentrar en l’elaboració d’estudis monogràfics de síntesi, com els que es van publicar a la Geografia General de Catalunya de Francesc Carreres i Candi[ El mateix Carreres i Candi, en el volum dedicat a Barcelona, va fer una síntesi que recopilava totes les noticies disperses sobre Barcino, des de les llegendes d’Hèrcules a la numismàtica i les referències textuals..

Tampoc va oblidar els itineraris romans existents, examinant aquells en els quals hi apareixia Barcino, com l’itinerari d’Antoninus, o aquells en els quals no hi sortia; per exemple, els Vasos de Vicarello. 

Carreres Candi va considerar totes i cada una de les restes aleshores visibles de Barcino, des de la columnata del temple d’ August, al carrer Paradís, fins el mosaic de les termes de Luci Minici Natal, trobat dins de l’ església de Sant Miquel, aportant una informació fonamental en certs casos. El valor d’aquestes dades és especialment rellevant en el cas dels monuments o les restes que, quan ell escrivia el seu volum, ja no existien, com per exemple les estructures arquitectòniques aparegudes a l’any 1862 en el sector de les muralles del Regomir, o el famós mosaic del Circ, trobat al Palau dels Templers a l’ any 1860. En resum, Carreres ens proporcionà el primer estudi complet de la ciutat romana segons l’ estat de la qüestió del darrer quart del segle XIX, incloent el que ell en digué “la ciutat cristiana”.

Un  altre dels personatges claus per a la recerca de la Catalunya romana, sobretot per a conèixer Barcino, fou Agustí Duran i Sanpere. Arqueòleg, arxiver i fecund historiador, desprès de la guerra va ser detingut i sotmès a Consell de Guerra, però “superats favorablement el procés militar” i, posteriorment, el normatiu expedient de depuració de funcionaris, reprengué la seva activitat al capdavant de l’Arxiu Municipal de Barcelona. A ell es deu la culminació del projecte, iniciat arran de l’Exposició Universal del 1929, de constituir un museu local: el Museu d’Història de la Ciutat, inaugurat el 1943. També va ser ell qui reorganitzà i impulsà les activitats arqueològiques (les excavacions sota la Casa Padellàs, del carrer dels Comtes de Barcelona, desprès ampliades, i de la plaça de la Vil·la de Madrid) i divulgadores (en forma de visites i de sessions setmanals de ràdio dedicades a la història de Barcelona). La seva tasca arqueològica, avui injustament menystinguda, va ser fonamental en els anys durs del franquisme i va ajudar a superar la situació creada per la Guerra Civil i la llarga postguerra. La feina de Duran i Sanpere, com la dels escassos arqueòlegs del període, presentava, no obstant, alguns límits. Les tècniques de l’arqueologia moderna, basada en la identificació d’estratigrafies i la classificació de materials a partir dels grans repertoris tipològics existents, que implicaven una visió científica que fonamentada en uns objectius de recerca i la formulació d’hipòtesis, no es van introduir a casa nostra fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX........ Llegir més.


dissabte, 27 de juny del 2015

L’AQÜEDUCTE ROMÀ DE BARCELONA



Reconstrucció dels arcs de l'aqüeducte romà, segons
un projecte de Serra-Ràfols i Florensa (1958)

Avui publico en aquest bloc, que té com a única finalitat fer difusió de la ciutat romana de Barcino, i de tots els treballs que s’estan realitzant per donar-la a conèixer, un interessant estudi realitzat per Enric H. March, sobre l’aqüeducte romà de Barcelona, i que ha estat obtingut del seu bloc Bereshit.

"L’aqüeducte romà de Barcino, construït durant el segle I, portava aigua des del riu Besòs fins a l’entrada de la ciutat emmurallada, al costat de la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca. Aquest apunt farà un passeig pel suposat recorregut de l’aqüeducte i traurà a la superfície els pocs vestigis arqueològics existents; alguns coneguts, com els arcs de la plaça 8 de març; i d’altres que no són a la vista. Però en tot cas, que quedi ben clar que els arcs de la plaça Nova són falsos.

La documentació escrita i arqueològica ens permet afirmar que l’inici de l’aqüeducte de Barcino era a la mateixa mina de Montcada que dóna origen al Rec Comtal (s. X), on segurament hi va haver una presa o una resclosa on s'acumulava l'aigua, i després seguia en gran part subterrani per permetre regular la inclinació del recorregut i afavorir la millor conservació de l'aigua....... Llegir més.





divendres, 3 d’abril del 2015

LA DOMUS AVINYÓ DE BARCINO




La Barcelona romana està d’enhorabona i si fa uns dies era la inauguració de l’ampliació del jaciment arqueològic del subsòl del MUHBA, amb la part corresponent a l’antiguitat tardana, avui es tracta de l’obertura al públic de la Domus situada del carrer Avinyó, núm. 15, del segle I, després de tres anys de treball de restauració, i a on destaca un conjunt de pintura mural que explica el mite del Rapte de Ganimedes, a més de diverses estances com un forn, un triclinium  i un cubiculum.



Els treballs, portats a terme pel Servei d'Arqueologia de Barcelona, que dirigeix l’arqueòloga Carme Miró, en el marc del Pla Barcino està donant els seus resultats, i avui dia ja podem gaudir d’un ampli ventall de jaciments de l’època romana i mostrar així la Barcelona més cultural, en un projecte del qual, tots els amants del món romà, ens podem felicitar.

diumenge, 29 de març del 2015

BARCELONA A L'ANTIGUITAT TARDANA






En el subsòl del Museu d’Història de Barcelona s’ha obert al públic una nova part del seu jaciment arqueològic, aproximadament d’uns 300 m2 i que es correspon  a l’anomenada antiguitat tardana, i que ens explica els primers anys del cristianisme a la Ciutat i els pas del període romà al visigot.

Es poden veure les restes del primer grup episcopal i centre del poder visigot, així com estructures conservades dels segles IV-VII com són la basílica i el baptisteri.



dimarts, 24 de febrer del 2015

ROMANS AL MONT TÀBER: INSCRITS A LA TRIBU GALÈRIA



 

 
Seguint l'estructura urbana típica, l'envoltava una muralla que englobava una xarxa de carrers al voltant del forum central, on s'alçava el temple d'August, i on hi devia haver altres edificis dels quals no es tenen evidències. Aquí confluïen les dues vies principals del traçat urbà dels carrers, els cardo i decumanus maximi (sota els carrers Llibreteria-Call i Bisbe-Regomir).

Com que la seva funció era controlar un territori (ager) no gaire extens però sí molt productiu, aquest es va estructurar mitjançant una centuriació, el primer cadastre. Una terra fèrtil, recursos miners i abundància de productes del mar constituïen la riquesa de Bàrcino. Això sense comptar el control del riu Llobregat. Així, doncs, cal que ens imaginem un port al Llobregat amb un trànsit intens.

Bàrcino no era gaire gran (unes 13 hectàrees) i devia tenir uns dos mil habitants, inclosos els de les vil·les suburbanes pròximes al recinte emmurallat (com l'excavada a l'avinguda de Francesc Cambó). Seguint el costum romà, els primers habitants es van inscriure a una tribu, la Galèria, i tenien procedència itàlica. Però un dels aspectes més destacats de la colònia va ser la presència de lliberts -exesclaus dedicats a treballar per als seus propis interessos i els dels seus antics amos- i estrangers, que eren ben rebuts, com ho testimonia el centurió Luci Cecili Optat, que, al segle II dC, va exercir una carrera municipal brillant.