L’AQÜEDUCTE ROMÀ DE BARCINO

L’aigua va ser sempre un element fonamental pels romans, i fonts públiques i termes eren dels principals equipaments que no podien mancar a cap ciutat romana. I per poder tenir aigua en abundància i garantida els romans no dubtaven d’anar a cercar-la a on es trobava i mai s’exhauria, ja fossin fonts, rius o llacs. I normalment s’havia de recórrer centenars de kilòmetres i salvar valls i muntanyes, i per aconseguir-ho els enginyers romans van idear una de les obres de l'arquitectura més espectaculars i que per si sola ja fan reconeixible l'urbanisme romà: ens referint, naturalment, als aqüeductes.

Barcino, des de la seva fundació, va tenir resolt el subministrament de l’aigua, essent el seu lloc d’obtenció les fonts del Besòs, dins arribar al mont Taber.

Una part important del seu recorregut era soterrani, i s’han trobat restes arqueològiques al carrer del Coronel Monasterio, a Sant Andreu, si bé l’entrada a la colònia es feia mitjançant el sistema més conegut, es a dir, per un pont d'arcs.

A la plaça 8 de març es pot veure un conjunt d’arcs integrats en una paret mitgera d’un edifici del segle XIX del carrer Durán i Bas, i que va ser descobert a l’any 1988. També podem veure restes de la base d’un dels pilars de l’aqüeducte a la casa de l’Ardiaca.

Si bé tradicionalment s’havia considerat que eren dos els aqüeductes que servien d’aigua a la ciutat, els darrers estudis arqueològics (Carme Miró i Alaix) conclouen que només era un, que es desdoblava a l’entrar a la colònia. Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins el segle IX.

Per tenir una imatge de com podia ser l’entrada a Barcino de l’aqüeducte, a l’any 1958 i sota la direcció de l’àrqueòleg Josep Serra-Ràfols, es va fer la reconstrucció d’un dels arcs a la Plaça Nova, al costat de la d’una de les portes principals de l’entrada, la porta preatoria, situada al nord-oest de la muralla, que donava inici al decumanus maximus. 

No és un arc autèntic, si bé dóna una bonica imatge.

L’aqüeducte.

L'aqüeducte de Tàrraco

L'aqüeducte era un canal artificial que servia per subministrar aigua a una població salvant els desnivells del terreny i era una de les construccions fonamentals de l’arquitectura romana, eren grans obres d’enginyeria que permetien superar tots els obstacles topogràfics, ja fos excavant les roques i muntanyes, com salvant els desnivells mitjançant ponts amb arcades.

Tenien una forma similars als ponts, es a dir, el conducte de l’aigua estava sostingut per grans arcs, d’alçada considerable, i mai es dissenyaven en línia recta, per evitar la velocitat de l’aigua i que arribés tèrbola a la ciutat, tot i que a l’arribar es dipositava en grans cisternes (castellum aquae), que a la seva vegada feien de distribució de l’aigua: una part per les termes, l’altre per les fonts públiques i la tercera per les domus que podien gaudir d’aquest privilegi.