 |
| Gravat antic que mostra les primeres troballes romanes de Barcelona (Centre Civic Pati Llimona. Foto JSM) |
Els professors Victor Revilla i
Joan Santacana són els autors d’una magnífica obra Catalunya romana, i de la qual, aquest darrer, ha publicat en el
seu bloc Didàctica del Patrimoni Cultural
la part dedicada a la història i arqueologia de Barcino:
Barcino
en la historiografia.
La
historiografia catalana de les darreries del segle XIX es va concentrar en
l’elaboració d’estudis monogràfics de síntesi, com els que es van publicar a la
Geografia General de Catalunya de Francesc Carreres i Candi[ El mateix Carreres i Candi, en el volum
dedicat a Barcelona, va fer una síntesi que recopilava totes les noticies
disperses sobre Barcino, des de les llegendes d’Hèrcules a la
numismàtica i les referències textuals..
Tampoc
va oblidar els itineraris romans existents, examinant aquells en els quals hi
apareixia Barcino, com l’itinerari d’Antoninus, o aquells en
els quals no hi sortia; per exemple, els Vasos de Vicarello.
|
Carreres
Candi va considerar totes i cada una de les restes aleshores visibles de Barcino,
des de la columnata del temple d’ August, al carrer Paradís, fins el mosaic de
les termes de Luci Minici Natal, trobat dins de l’ església de Sant Miquel,
aportant una informació fonamental en certs casos. El valor d’aquestes dades és
especialment rellevant en el cas dels monuments o les restes que, quan ell
escrivia el seu volum, ja no existien, com per exemple les estructures
arquitectòniques aparegudes a l’any 1862 en el sector de les muralles del
Regomir, o el famós mosaic del Circ, trobat al Palau dels Templers a l’ any
1860. En resum, Carreres ens proporcionà el primer estudi complet de la ciutat
romana segons l’ estat de la qüestió del darrer quart del segle XIX, incloent
el que ell en digué “la ciutat cristiana”.
Un
altre dels personatges claus per a la recerca de la Catalunya romana,
sobretot per a conèixer Barcino, fou Agustí Duran i Sanpere. Arqueòleg,
arxiver i fecund historiador, desprès de la guerra va ser detingut i sotmès a
Consell de Guerra, però “superats favorablement
el procés militar” i, posteriorment, el normatiu expedient de depuració de
funcionaris, reprengué la seva activitat al capdavant de l’Arxiu Municipal de
Barcelona. A ell es deu la culminació del projecte, iniciat arran de
l’Exposició Universal del 1929, de constituir un museu local: el Museu
d’Història de la Ciutat, inaugurat el 1943. També va ser ell qui reorganitzà i
impulsà les activitats arqueològiques (les excavacions sota la Casa Padellàs,
del carrer dels Comtes de Barcelona, desprès ampliades, i de la plaça de la
Vil·la de Madrid) i divulgadores (en forma de visites i de sessions setmanals
de ràdio dedicades a la història de Barcelona).
La seva tasca arqueològica, avui injustament menystinguda, va ser fonamental en
els anys durs del franquisme i va ajudar a superar la situació creada per la
Guerra Civil i la llarga postguerra.
La feina de Duran i Sanpere, com la dels escassos arqueòlegs del període,
presentava, no obstant, alguns límits. Les tècniques de l’arqueologia moderna,
basada en la identificació d’estratigrafies i la classificació de materials a
partir dels grans repertoris tipològics existents, que implicaven una visió
científica que fonamentada en uns objectius de recerca i la formulació
d’hipòtesis, no es van introduir a casa nostra fins a la dècada dels anys
seixanta del segle XX........ Llegir més.
