LA VIA SEPULCRAL ROMANA DE BARCINO

Començarem la visita a la colònia de Barcino accedint per una de les vies secundaries, que anava a connectar amb el ramal de la Via Augusta que travessava Barcino coincidint amb el cardo maximus, que iniciant-se a la Via Augusta, una de les vies més importants de l’Imperi Romà, connectava Roma amb Gades i si bé el seu traçat principal no passava per Barcino, si ho feia un dels seus ramals, que transcorria per l’actual Passeig de Gràcia descendint fins al Portal de l’Àngel, sortint pel carrer de La Boqueria. Aquesta via connectava Barcino amb Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).

Bé, com es conegut la legislació romana impedia realitzar els enterraments dins de les ciutats romanes per qüestions d’higiene i per evitar riscos d’incendis, i eren les vies d’accés a les mateixes que acollien el cementiris o necròpolis romanes.

Al març de l’any 1954 es varen realitzar les primeres troballes de la Via Sepulcral Romana de Barcino a l’iniciar-se unes obres de construcció d’uns habitatges, a la Plaça de la Vila de Madrid, i es varen poder comptabilitzar uns 85 monuments funeraris d’entre els segles I al III de la nostra era. En general es tracta d’enterraments modestos, majoritàriament amb monuments funeraris tipus cupae, però també es van trobar altre com esteles i enterraments amb tegulae (teules).

En la majoria d’aquests monuments es conserven les inscripcions originals:  “... a Terència Fuscula de la seva illa Flavia Criside...”,”...a Cornelia Cosme del seu marit...”,”...a Flavia Teodota del seu hereu...”. Moltes inscripcions funeràries s’iniciaven amb les lletres D(iis) M(anibus), el que era una invocació als déus manes.

D.M / FLAVIAE· THEODO / TAE· H· EX· T

O sigui: “Als déus mans a Flàvia Teòdota l’hereu per testament”.

Les avingudes del torrent que discorria per aquest lloc van acabar per cobrir  de terra la necròpolis, el que va permetre la seva magnifica conservació.

Actualment s’ha museïtzat l’àrea arqueològica i és accessible al públic, conjuntament amb el Centre d’Interpretació que s’ha ubicat al seu costat.

Cupae

En l’antiguitat s’enterrava a les persones per a la seva categoria social, i al costat de grans monuments funeraris, podem trobar altres de més senzills, com eren les cupae,  petites sepultures en forma semicilíndrica amb forma de bota, ja que cupa en llatí volia dir “bota”, es a dir que ens trobàvem davant la reproducció en pedra d’una bota de fusta. S’enterraven persones  de classe senzilla, lliberts, soldats i a vegades esclaus.

Els experts han classificat dos tipus de cupae, les cupae solidae i les cupae structiles.

Les cupae solidae són monuments monolítics treballats en pedra de gres de la cantera de Montjuic, normalment elevats una o dos graons, i revestits d’estuc, i que portaven gravats directament els epitafis.

Les cupae structiles són monuments semicilíndrics de pedra i morter que es recolzen sobre un únic graó, també estucats i podien trobar-se pintats.

Les cendres del difunt podien estar situades dins les pedres, i en altres casos enterrades sota les cupae.

BARCINO: UNA COLÒNIA ROMANA

Les colònies eren assentaments de nova creació, resultat d’un acte fundacional realitzat per Roma sobre un determinat territori conquerit, essent la seva finalitat fonamental destinar-lo a ser conreats. Normalment eren el destí últim dels legionaris a l’acabar el seu període militar, i al mateix temps una de les formes més importants de romanització. En relació a Barcino possiblement va ser el destí final dels soldats que van participar en les lluites càntabres.

En principi els nous habitants d’una colònia tenien la ciutadania romana i gaudien dels mateixos drets que qualsevol ciutadà romà. En definitiva les colònies estaven configurades com una extensió de la pròpia Roma. Aquest era un dels trets diferencials dels municipis, que eren poblats preexistents, conquerits o assimilats per Roma i que d’inici no disposaven dels mateixos drets que les colònies.

Podem distingir tes tipus de colònies:

-       Coloniae civium romanorum, que es van crear per assegurar la dominació romana en punts estratègics.

-         Coloniae latinae, formada per habitants llatins.

-   Coloniae veteranorum, les habitades per soldats, a qui se’ls concedia terres com a recompensa.

La fundació d’una nova colònia seguia un procediment prèviament establer, i que conservava les antigues tradicions religioses.

La cerimònia s’iniciava amb la inauguratio, funció que realitzava l’àugur que consultava el presagi i establia el lloc, perquè a continuació els gromatici (agrimensors) fixessin l’orientació de la futura ciutat (orientatio), i s’iniciaven les tasques de delimitació, la limitatio, operació que tenia una doble finalitat, fixar els límits exteriors i realitzar les divisions interiors.

Amb la delimitació externa es fixava la frontera religiosa del territori urbà, i al seu interior no es podia enterrar els morts, ni podien penetrar els déus estrangers. La línia divisòria era el pomerium: un magistrat assenyalava el perímetre de la nova colònia que es feia traçant un solc amb una arada tirada per un toro i una vaca, i s’havia de fer en direcció esquerra a dreta (dextratio), aixecant-se l’arada per marcar les portes. 

Feta aquesta primera feina, els gromatici mesuraven el sòl i el dividien en línies paral·leles que es creuaven en angles rectes, formant els carrers i les illes, delimitan en primer lloc els dos grans eixos que defineixen totes les ciutats romanes, el decumanus maximus (est-oest) i el cardo maximus (nord-sud). En l’encreuament d’aquests dos carrers es construïa el fòrum de la colònia, i al seu final s’obrien les portes de la ciutat. Finalment els camps eren dividís en quadrats (centuriae) i assignats als colonitzadors, reservant-se una part per la comunitat.

La darrera de les cerimònies que es realitzaven en la fundació d’una colònia era la consacratio, realitzada pel pontífex (sacerdot romà), que feia les ofrenes als déus i les pregaries i sacrificis habituals en tot el procés religiós romà.

La Barcino inicial, nascuda amb tots els privilegis del dret romà, com es desprèn del seu propi nom, va ser una ciutat de nova planta de dimensions bastant reduïdes.

Ara doncs, podem iniciar la nostra visita a la colònia, que començarem per la via sepulcral romana.

EL NOM DE LA COLÒNIA BARCINO

Sabem, per una inscripció trobada a unes excavacions realitzades als anys 70 a la Plaça Sant Miquel, que el nom complert de la colònia era de Colonia Iulia Augusta Faventia  Paterna Barcino.

Però d’on ve el seu nom?

Entre d’altres el geògraf romà Pomponi Mela, cap a l'any 50 a.n.e. i  l’historiador Plini el Vell, al segle I n.e., ja fan referència a la colònia Barcino, anomenant-la aquest darrer també Faventia.

Sembla que Barcino podria ser la successora de Barkeno, un poblat ibèric que es trobava a Montjuïc on s’han trobat restes arqueològiques, es a dir, que tindria un origen preromà. El nom de Barkeno es coneix per monedes del segle III a.n.e.

Tenint en compte que la colònia fou fundada per August entre els anys 15 i 10 a.n.e., per l’assentament de veterans de les guerres càntabres, semblaria encertat pensar que es tracta d’una invocació a la família Iulia i al propi August; quant a la denominació de Faventia Paterna, podria fer al·lusió a la posició de Barcino en les lluites entre Cèsar i Pompeu (Pierre Vilar).

Faventia podria ser simplement el nom que els colons donaven a la colònia i Paterna s’afegiria posteriorment quant August va arribar a Hispania, nom que derivaria de la paraula llatina paterns que implicaria una relació de parentiu com a fundador de la colònia.

Però, que era una colònia? En la propera entrada ho explicaré.